Va ser Plató el primer que va defensar el concepte de “tecnocràcia”, en contraposició a la incipient democràcia que feia pocs anys havia nascut a Grècia, quan en el seu llibre “La República” va afirmar que la millor forma de govern seria una república governada per un consell de savis, d’experts. 2.500 anys després de la mort de Plató, el seu país està ens mans d’un tecnòcrata que, ironies del destí, té un cognom, Papademos, que es podria traduir com a “pare del poble”.
Grècia no és l’únic estat europeu que ha canviat de primer ministre en els últims dies. A la caiguda de Papandreu l’ha seguida gairebé simultàniament la de Berlusconi a Itàlia. A ambdós els han substituït dos economistes neoliberals amb curioses coses en comú: Mario Monti, antic assessor del banc d’inversions Goldman Sachs i membre del Club Biderberg, i Lukas Papademos, antic vicepresident del Banc Central Europeu (institució que avui en dia presideix un tal Mario Draghi que oh, sorpresa, també havia estat membre de Goldman Sachs) i antic governador del Banc Nacional de Grècia just quan al país se li va permetre entrar a l’euro gràcies a unes estadístiques falsejades amb l’ajuda de…sí, de Goldman Sachs.
La crisi de l’euro s’ha emportat per davant dos líders europeus que, malgrat la seva demostrada incapacitat per gestionar la greu situació econòmica dels seus respectius països, havien estat escollits democràticament en unes eleccions. La mala notícia és que al mateix temps que s’enfonsa la democràcia a nivell nacional, aquesta no es reforça allà on hauria de fer-ho: a nivell europeu. La banca guanya, com sempre.
Ens toca assistir doncs, amb impotència, al sorgiment d’un nou despotisme il·lustrat del segle XXI, un nou “tot pel poble però sense el poble”. És evident que dipositar la confiança per sortir d’una greu crisi econòmica amb severes repercussions socials en unes persones que deriven la seva legitimitat de la confiança dels mercats i les oligarquies econòmiques, els mateixos que han causat la crisi, i no pas de la confiança de la seva ciutadania és extremadament perillós.
No hauríem d’oblidar que el problema d’Europa és europeu, no nacional, i és polític, no pas tècnic. I sobretot, no hauríem d’oblidar que, tot i anomenar-los tecnòcrates, ni Papademos ni Monti són especialistes neutrals i independents sense ideologia política. Tenen idees politiques, i està clar quines són i a qui serveixen.
