“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres.” (Gramsci)

article

Sí, en Doland Trump és el nou President dels EUA. Sumat a la victòria del Brexit el passat mes de juny i a les morts de David Bowie, Prince, Alan Rickman i Leonard Cohen, un any nefast, per llençar a la paperera de la història si no fos perquè els que l’hem sobreviscut tindrem el complicat deure d’explicar a les futures generacions per què vam deixar que tot això passés. Assumim-ho el més aviat possible i reaccionem.

Alguns bons analistes ja van apuntar al seu dia que la victòria d’en Trump als EUA ha estat principalment gràcies al vot del Rust Belt (cinturó industrial), on hi ha hagut una davallada importantíssima del vot demòcrata. D’haver mantingut aquests estats, Clinton hauria guanyat les eleccions, fins i tot sense Florida. La majoria de gent que viu al Rust Belt són blancs sense estudis que han estat treballat en mines o fàbriques durant generacions i que s’han vist s’han vist afectats per la desindustrialització del món occidental en favor d’economies emergents, menys exigents en drets socials i mediambientals.

Gent que mira amb menyspreu i desconfiança a les elits de les grans urbs tant de la costa est com de l’oest, representants d’un establishment que els ignora i condemna a l’atur i a la misèria i personificades en figures com, precisament, Hillary Clinton. Gent que davant del discurs populista, egoista, insolidari i proteccionista de Trump que promet reobrir fàbriques i mines i acabar amb el lliure comerç i la deslocalització d’empreses han vist la llum, hi han trobat esperança.

A Europa, la situació no és gaire diferent. Si bé és cert que la societat europea i la nord-americana tenen poc a veure a nivell sociopolític, a Europa també s’està experimentant un esgotament del model de l’Estat del benestar, la versió millorada del capitalisme salvatge americà gràcies a la intervenció de l’Estat en matèria econòmica i l’expansió de la despesa pública per a garantir a tota la ciutadania l’accés a serveis fonamentals com la sanitat, l’educació, les prestacions d’atur o les pensions com a mitjà de redistribució econòmica i igualació social. La crisi, la destrucció de l’Estat del benestar i l’averia de l’ascensor social  ha propiciat que molts sociòlegs i politòlegs comencin a parlar d’una realitat on l’eix dreta-esquerra ha estat superat per una altra divisió ideològica englobada sota els binomis GAL/TAN (Green-Alternative-Libertarian/Traditional-Authoritarian-Nationalist). O dit d’una altra manera, entre els “beneficiats” (i per tant, a favor) i els “damnificats” (i per tant en contra) per la globalització.

La clau: la (in)seguretat

Tal i com apunta l’historiador Vicent Morello, “D’arrel socialdemòcrata, però introduït fonamentalment per governs conservadors (De Gaulle, Adenauer, De Gasperi), l’aplicació del capitalisme d’arrel keynesiana va permetre, al llarg dels anys cinquanta i seixanta, crear unes societats fonamentades en el desenvolupament de les classes mitjanes, fet que va derivar en una relativa estabilitat política i social. És a dir, la introducció de l’Estat del Benestar a l’Europa occidental va traduir-se en l’enfortiment dels sistemes democràtics que havia estat impossible en el període d’entreguerres i en la pràctica liquidació del perill d’un esclat revolucionari comunista.”

La globalització salvatge ha transformat profundament la societat occidental i la seva pitjor criatura, la crisi econòmica i financera, s’ha carregat aquesta relativa estabilitat política i social i ha fet saltar pels aires la democràcia liberal, és a dir, l’equilibri assolit després de la 2a Guerra Mundial entre el principi liberal, que posa la llibertat i l’individu per davant, i el principi democràtic, que prioritza el col·lectiu i la igualtat. Com apunta Chantal Mouffe, la tercera via neoliberal adoptada per la suposada esquerra es va carregar l’hegemonia socialdemòcrata i el principi liberal va arrasar el seu contrapunt democràtic. Com a conseqüència, ens trobem amb allò del que Mouffe anomena una postdemocràcia on no hi ha una confrontació entre models diferents de veure el món, no hi ha alternativa, sinó una alternança entre propostes més o menys semblants.

La postdemocràcia ha portat una societat immersa en una profunda crisi de valors on les desigualtats són cada vegada més extremes; amb una classe treballadora altament desocupada i sense perspectives perquè les indústries tanquen i es deslocalitzen a països tercers on els costos laborals i els drets humans són pràcticament inexistents; amb una classe mitjana cada vegada més empobrida i que veu que s’ha de fer càrrec de pagar la festa que els rics van organitzar i de la qual es continuen beneficiant mentre que cada dia sorgeixen nous casos de corrupció entre els qui entren en política sense vocació de servei públic i els més rics evadeixen impostos a cost 0; on el jovent, la generació més preparada de la història, sent que malgrat haver complert la seva part del tracte, no té cap mena de futur professional; on les dones continuem sent víctimes d’un sistema patriarcal que ens discrimina socialment, políticament i econòmicament i morim a mans de la violència masclista; És en aquest context on apareixen les llavors -la por, la inseguretat i la incertesa- que fan créixer l’egoisme, la intolerància, l’individualisme, el racisme, i és on el populisme i l’extrema dreta troben el camp perfectament abonat i a punt per recollir-ne els fruits.

Seria un error ignorar, però, que el gran mèrit i èxit dels partits d’extrema dreta europeus, així com de Trump, ha estat que han estat capaços de copsar a la perfecció aquestes pors i inseguretats de les classes mitjanes i treballadores i han sabut trobar una fórmula per superar els dogmes del vell feixisme (principalment el totalitarisme i l’expansionisme) i reconvertir-se en partits protesta, “anti-establishment” i ultra-nacionalistes. I el més preocupant encara, han sabut ocupar un espai que l’esquerra ha abandonat: la lluita pels drets socials, la lluita per la redistribució de la riquesa, l’oposició a un lliure mercat descontrolat, el qüestionament de la imposició de normes per part d’institucions opaques i antidemocràtiques. Uns drets socials, afegeix l’extrema dreta, que també estan en perill per la creixent presència de cultures que no tenen la nostra concepció liberal del món i que importen uns valors que xoquen frontalment amb els nostres.

Tot això, ben amanit amb la guerra global contra el terrorisme que des dels atemptats contra les Torres Bessones l’11 de setembre de 2001 ha alimentat la islamofòbia i l’estigmatització de tot allò que és, es vesteix o sembla musulmà. Fins al punt que ciutadans europeus, nascuts a Europa, les segones, terceres generacions d’immigrants provinents del Marroc, Algèria, se senten -i els fan sentir- identitàriament exclosos pel país on han nascut, es digui França, Bèlgica o, Alemanya, de la mateixa manera que no reconeixen cap lligam amb l’estat d’origen dels seus pares i familiars. Cauen, així, en el fatal terreny de les identitats tristes, víctimes d’un sistema que els ha abandonat, els ha expulsat, preses fàcils d’organitzacions com Estat Islàmic, que els hi dóna una raó per viure, un sentiment de pertinença, i la resta, ja la coneixem. París, Brussel·les, Niça, i a saber qui serà el següent.

El còctel final és summament explosiu.

L’anàlisi està feta. Davant d’aquest panorama, la pregunta del milió de dòlars: Es podria haver evitat la victòria de Trump? I la resposta és contundent: sí, sens dubte. Si els dirigents del partit demòcrata s’haguessin molestat a sortir de les seves torres d’ivori i haguessin trepitjat el país, haguessin sortit de les confortables capitals i haguessin visitat les zones més rurals, les zones industrials més degradades, les més castigades per la crisi, haurien conclòs, sense cap mena de dubte, que el candidat o candidata demòcrata havia de ser una persona fortament escorada a l’esquerra, molt poc percebuda com a part de les elits de Washington i amb una proposta de país dirigida a millorar les condicions de vida de les classes mitjanes i treballadores, a superar les desigualtats, però sobretot, dirigida a oferir seguretat als seus conciutadans. Aquest candidat existia, i és deia Bernie Sanders. El partit demòcrata, farcit de cínics, condescendents i apoltronats no el va deixar ser candidat, i va guanyar Trump. The rest, is history.

I a Europa? Hi ha alternativa?

La resposta és que sí, que hi hauria d’haver una alternativa. Però trobar aquesta alternativa pot obligar-nos a sortir de les nostres zones de confort, a fer-nos preguntes incòmodes i a enfrontar-nos a les pròpies contradiccions. Però potser és necessari que fem aquest exercici si no volem acabar proposant les solucions «clàssiques» de certa esquerra europea que, com hem vist, no ha estat capaç de presentar una alternativa real per a fer front als reptes globals del present.

És evident que aquest no és el millor espai on abordar qüestions que són extremadament complexes, i tampoc pretendré ser jo qui des d’aquestes humils línies descobreixi els ingredients de la fórmula màgica. Simplement posaré sobre la taula algunes preguntes, algunes reflexions, pinzellades molt breus que demanen anàlisi en profunditat, conscient i volgudament provocadores en ocasions, que han anat sortint d’alguna manera al fil de les converses i tertúlies amb la gent del meu voltant.

Aquí les deixo perquè hi anem pensant:

És possible i fins i tot desitjable un populisme d’esquerres?

Sovint em pregunto com és possible que un terme polític que engloba diferents corrents que rebutgen frontalment les elits econòmiques i intel·lectuals i els partits tradicionals, denuncien la corrupció política per part de les classes privilegiades i apel·len al “poble” com a font del poder, hagi pogut acabar tenint una connotació tan negativa i generi tan de rebuig i menyspreu. No serà, potser, que l’objectiu del populisme, les elits, que són les que alhora controlen els poders fàctics (econòmics, polítics, de comunicació), hagi estat crear un relat i un estat d’opinió contrari al populisme, lligant-ho a conceptes com demagògia, radicalitat, oportunisme. No hauria de ser la lluita contra els privilegis, contra la corrupció i a favor de les classes populars LA lluita de l’esquerra? Per què deixem que les elits ens expropiïn la lluita i ens facin creure que hi estem en contra?

Vivim en una societat de consum ràpid, de missatges simplificats en 140 caràcters, d’imatges més que de paraules. Per què no ens hi adaptem? Per què l’esquerra tendeix a creure que com més complicat és el missatge, més autèntic és? I el pitjor, de veritat creiem que la majoria de la gent entén o té ganes d’entendre aquest tipus de missatge?

Íñigo Errejón

«La hegemonía se mueve en la tensión entre el núcleo irradiador y la seducción de los sectores aliados laterales. Afirmación – apertura»

Hem d’aconseguir crear un discurs que arribi a les classes treballadores i a les excloses i marginades socialment amb missatges clars i simples.

 La globalització és només salvatgisme o és en realitat l’única solució possible?

Malgrat que jo mateixa he argumentat anteriorment que la globalització salvatge ha transformat profundament la societat actual, el cert és que globalització en sí mateixa no ha de per què ser un fenomen negatiu, sinó que qui la converteix en una aliada o en la pitjor enemiga són els valors que s’hi associen. L’atribut “salvatge” està íntimament relacionat a la visió neocapitalista dominant que posa els valors de l’individualisme, l’egoisme, l’èxit personal per sobre del benestar col·lectiu, de la solidaritat, de la redistribució de la riquesa.

Hi ha reptes als quals no hi poden fer front els països sols, aïllats, sinó que necessitem afrontar-los plegats, coordinadament, com a humanitat: la lluita contra el canvi climàtic, l’eradicació de la pobresa a nivell mundial, l’eliminació dels conflictes i el manteniment de la pau, la defensa dels drets humans, la dignitat de les persones, un creixement responsable i sostenible.

Per això som molts el qui, encara que ens costi, seguim defensant fermament la idea de la Unió Europea i en critiquem la seva actual forma.  Perquè potser el problema és que enlloc de menys, enlloc de destrossar-la de dalt a baix, el que precisament necessitem és més i millor Europa. L’esquerra ha de criticar la manca de transparència i democràcia de les institucions, sobretot del Consell i de la Comissió, ha de criticar que posi els interessos econòmics per davant de les persones, els interessos nacionals per sobre de l’interès general, ha de criticar-ne la falta de lideratge, el seu egoisme, però el discurs no es pot quedar simplement aquí. Cal apropar Europa als ciutadans, empoderar-los i fer-los co-partíceps i co-responsables de les decisions. Cal exigir  convertir la UE en un actor global, responsable, exemple de tolerància, respecte, solidaritat. Cal salvar la UE perquè sense ella, sols, no sé si podrem salvar-nos.

 Cal un retorn urgent als valors més humans?

Abordar la qüestió sobre la crisi de valors sense generar un arrufament de nas és summament difícil. La por a sonar carques, tronats, fins i tot conservadors, ens allunya d’un debat sincer i obert, a la vegada que necessari. L’obsessió per ser políticament correctes fa que moltes vegades evitem dir les coses pel seu nom i caiguem en un excés de «bonisme» o permissivitat que potser ens acaba fent més mal que bé.

A banda del seu sentit més estrictament econòmic, la globalització també té un sentit més ample que es concreta en l’increment de les interaccions transnacionals que reconfiguren les relacions socials.

Molt sovint creiem que perquè estem més connectats els uns amb els altres, viatgem molt, anem a restaurants vietnamites i ens tanquem a la Filmoteca a veure mostres de cinema Iranià en versió original subtitulat, som ciutadans globals, oberts, tolerants i connectats amb la humanitat.

Ho som realment?

La paradoxa de la globalització és que malgrat estar a priori més a prop que mai a la història els uns dels altres (a través d’internet, noves tecnologies, transports més ràpids i assequibles, etc), no som més humans o més socials, sinó que el neoliberalisme que hi va associat ens ha convertit en éssers cada vegada més individualistes, més competitius, més materialistes i més egoistes.

Quan hem renunciat a educar els nostres fills ens els valors del treball, l’esforç, la generositat? Per què creiem que els ajudem més anant a qüestionar l’autoritat del mestre enlloc de qüestionar la seva actitud i el seu comportament?

Quan ens hem acostumat a veure imatges de morts, ferits, gent fugint de les guerres, tirats a les carreteres enmig de la pluja, el fang i el fred i hem decidit que ho acceptem amb resignació perquè no hi podem fer res nosaltres?

Quan hem decidit que el món en què vivim i on viuran les generacions futures no ens importa?

Fa molt poc vaig tenir el privilegi d’escoltar el mestre Jordi Savall fer una reflexió molt escaient sobre la qüestió. Estava a punt de finalitzar part del seu recital “Orient-Occident. Dialogue des âmes: bridging cultures through music” al Parlament Europeu i ens va presentar l’última peça que tocaria aquell dia. Es tractava, en va dir, d’una melodia molt antiga, una cançó que es pot trobar arreu de la Mediterrània i que cada país ha fet seva. Si li preguntessis a un grec, a un turc, a un sirià, a un català, d’on és originària aquesta cançó, cadascú et diria que del seu país. Aquest, deia el mestre, és el gran problema:

La gent ens hem oblidat que va haver-hi un temps on la música pertanyia a la humanitat.

Crisi d’identitats i Islamisme radical

Article que sortirà publicat al nou número de la Revista EINES, de la Fundació Josep Irla.

Featured image

En els cinc mesos que fa que vaig arribar a Brussel·les, mai, en cap moment, he sentit por o inseguretat caminant per la ciutat. Tinc amigues, però, que no comparteixen la mateixa sensació. Evidentment hi ha zones on més val no entrar, com a qualsevol gran ciutat. Brussel·les són moltes ciutats en una sola i el contrast entre el que anomenem «EU bubble» o bombolla europea, és a dir, el conjunt de les institucions europees i tot l’entramat de lobbies, think tanks i associacions que orbiten al seu voltant i, sobretot, la gent que hi treballa, i la resta de la ciutat és molt important. Hi ha autèntics guetos. El barri europeu, el barri turc, el barri magrebí… Alguns són més perillosos que altres. El barri congolès, per exemple, està en una zona molt popular, Ixelles, plena de restaurants, locals, cinemes, botigues, molt propera al Parlament Europeu i lloc escollit per a molts treballadors de la institució per a viure-hi. En canvi, la zona propera a l’estació de tren de Midi és famosa per la seva perillositat i pel seu elevat índex de delinqüència. I a determinades zones del barri turc, simplement més val que no hi entris. El barri europeu també és un gueto en si mateix. La gent que hi viu té un alt poder adquisitiu, els preus de les cartes dels restaurants són considerablement més elevats que els d’altres zones de la ciutat i la sensació de seguretat pel carrer és més important.

Explico tot això perquè Brussel·les és una representació a petita escala de la realitat de Bèlgica, el país del món d’on han marxat més jihadistes cap a Iraq i Síria per lluitar al costat d’Al-Qaida i l’Estat islàmic, prop de 400. Això, en un país on els musulmans només representen entre el 4% i el 6% de la població del país, fa aixecar totes les alarmes.

El món occidental està encara en xoc després del brutal atemptat contra la seu del setmanari satíric francès Charlie Hebdo. Un atac frontal contra la llibertat d’expressió, un dels pilars fonamentals de qualsevol estat democràtic i un valor republicà intocable. Aquest acte comès per un parell d’extremistes radicals no és l’únic que s’ha produït a Europa. No cal oblidar l’atemptat antisemita al Museu Jueu de Brussel·les, per exemple, o més recentment, els atacs a Dinamarca. Però sí que ha estat el que ha tingut una reacció més multitudinària al carrer amb prop de 4 milions de persones manifestant-se a París amb el famós lema «JeSuisCharlie» i milions més condemnant els atemptats a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials d’arreu del món.

Què ha fallat? Què va portar dos germans nascuts i educats a l’Estat francès, que pràcticament no sabien ni parlar àrab, a abraçar l’Islamisme radical i marxar a Síria a lluitar i entrenar-se per tornar a Europa convertits en dos brutals terroristes disposats a matar i morir en nom de la seva religió? Segurament, la raó principal és que els va ser més senzill convertir-se en màrtirs de l’Islam —per a nosaltres, en terroristes islàmics— que no pas convertir-se en francesos. A l’Estat francès eren simplement uns beurs —terme despectiu per designar els descendents de les antigues colònies franceses del nord d’Àfrica—. Ara, per alguns, són uns herois.

Integració fallida. Discriminació. Alts índexs de marginalitat i pobresa. Identitats tristes. Brussel·les, París, Marsella… No són ciutats mestisses i multiculturals. Les ferotges desigualtats, l’estigmatització, el recel, la por, la incomprensió, la sensació que pel fet de ser musulmans s’han d’estar justificant i posicionant constantment en contra de les faccions més radicals de la seva religió, la pobresa, la impossibilitat de progressar, la llosa de portar una identitat trista i la necessitat, gairebé desesperada, de trobar-ne una altra de més assumible, de més heroica, empenyen algunes persones, com els germans Kouachi, a convertir-se en autèntics criminals.

I és que és precisament a les parts del món més oblidades i aïllades, on la gent viu en condicions més dures i on hi ha una pobresa més insuportable, que moviments com Al-Qaida, Estat islàmic o Boko Haram troben la terra més fèrtil per a créixer. Això serveix tant pels deserts d’Iraq, Síria i Iemen, com per a l’estat de Borno a Nigèria, com també pels barris marginals de moltes ciutats europees i occidentals.

Per això és un error tan gran i tan perillós confondre musulmans amb islamistes radicals. Els musulmans professen una religió, l’Islam, amb més de mil milions de seguidors a tot el món que practiquen la seva fe de manera pacífica. D’islamistes radicals n’hi ha uns quants milers, però aquests estan vinculats a moviments polítics que estableixen que l’Islam hauria de regir tant la vida social, com política i personal de la gent i tothom que no comparteixi aquesta idea és un infidel a qui s’ha de combatre i destruir.

Cal afrontar urgentment el repte de la integració fallida a Europa. Cal més educació, més informació i en cap cas estigmatitzar, aïllar i culpabilitzar ningú per compartir la mateixa religió que els fonamentalistes. Cap cristià europeu va haver de demanar perdó quan Anders Breivik va matar el 2011 desenes de joves del Arbeiderparteit[1] noruec a Utøya per les polítiques multiculturals que defensaven. No podem deixar el camp lliure a l’extrema dreta perquè continuï fomentant la islamofòbia a Europa. Fer-ho únicament aconseguirà crear més guetos, més marginalitat i més identitats tristes que cauran fàcilment en mans del fonamentalisme, l’odi i el terror.

[1]     Partit Laborista

Memòria corrompuda

No recordo quin dia era. Tampoc recordo si feia fred o calor. Sé que jo era petita. Devia tenir uns 5 o 6 anys. Aquell dia el meu pare em va portar a la Monumental a veure un míting d’en Pujol. A casa sempre ens ha interessat la política i hi hem estat involucrats d’alguna manera o altra. El meu pare, ja ho haureu endevinat potser, era militant de Convergència en aquella època. Per mi i per a molts nens i nenes que vam néixer als vuitanta hi havia dos, no un no, dos presidents al nostre país: en Jordi Pujol i el Josep Lluís Núñez. Sí, eren dos referents. Ara fa vergonya dir-ho i tot. 

Aquell dia, deia, el meu pare em va portar a la Monumental a veure un míting d’en Pujol. I no sé per quin caprici de la memòria, el que va passar sempre se m’ha quedat gravat a la memòria.

Del míting en sí no en recordo ni mitja paraula, però el que va passar al final ho estic revivint ara mateix mentre escric aquestes quatre ratlles como si estigués passant just davant meu. El meu pare em va agafar la mà i em va dir: Eli, vols anar a conèixer el President? El President, uau. El President del meu país, i tant! Era una nena de 5 o 6 anys. Em feia il•lusió, què voleu que us digui. Recordo perfectament com ens vam anar acostant a un grup de gent que estava dreta al voltant d’una figura. El meu pare es va anar fent lloc i finalment el vaig tenir davant meu. Imagineu-vos lo petita que era que des de la meva perspectiva em semblava un home alt i imponent. Al cap d’uns moments el meu pare es va adreçar a aquell home que estava envoltat de desenes de persones i li va dir: President, President. L’home va mirar al meu pare. I va fer allò tan típic. Se’l va mirar uns segons i va exclamar: Nebreda! El meu pare em va fer una petita empenta i li va dir: President, la meva filla, l’Elisabet. En aquell moment, en Pujol em va mirar. Jo no li havia tret els ulls de sobre en tota l’estona. Es va inclinar cap a mi i em va allargar la mà.

No recordo que em va dir, només recordo que dins del cotxe de tornada cap a casa m’anava mirant la mà i li vaig dir al meu pare: no me la penso netejar, m’ha donat la mà el President de Catalunya!!

Sempre havia tornat a aquest record amb certa tendresa. Em vaig anar fent gran però, vaig anar prenent cada vegada més consciència política i vaig acabar militant a Esquerra. Analitzava i valorava l’herència política d’en Pujol amb criticisme, conscient del gran nombre d’errors que havia comès, amb desacord amb la seva ideologia, però també intentant valorar el paper que havia jugat en la història del nostre país.

I sempre aquell record. Aquell record d’infantesa que em despertava aquesta mena de sentiment contradictori dins meu. El que feia que no pogués despreciar-lo, el que feia que malgrat tot, el respectés. El respectés molt.

La notícia de la seva estafa majúscula no me l’esperava, però tampoc em va sorprendre. Em sento indignada i enrabiada, com la majoria dels catalans i catalanes, però reconec que hi ha una part de mi que també se sent trista perquè no només ens ha enganyat i ha mentit, sinó que ha traït la memòria d’aquella nena. Ha embrutat un record que havia guardat durant anys i del que em sentia fins i tot orgullosa.

Que pagui. Que torni fins l’últim cèntim i que la justícia faci la seva feina i arribi fins al final de tota aquesta merda.

Fa molt de temps que vull la independència perquè considero que és l’instrument necessari per poder començar de 0, per construir un nou estat on res de tot això es pugui tornar a repetir. El procés tira endavant. Està a les nostres mans no decebre mai la memòria dels nostres fills i els nostres néts.

 

 

 

 

La Musa de ningú

You-are-not-powerless

“Les dones constituïm la meitat de la població. Apartar les dones i excloure-les de la participació a la vida política social, econòmica i cultural significaria, de fet, el mateix que privar a la població de la meitat de les seves capacitats” (Shirin Ebadi, advocada iraniana i Premi Nobel de la Pau l’any 2003)

 

Tots i els avenços en matèria d’igualtat que hem aconseguit en les últimes dècades, encara ens queda un llarg camí per recórrer en la defensa dels drets de les dones per poder viure en plena igualtat. A més, l’actual crisi i onada neoliberal, posa en perill molts d’aquests drets que ja donàvem per guanyats. Drets sexuals, igualtat salarial, sostre de vidre, violència masclista, invisibilitat i falta de reconeixement social, etc, són paraules que encara formen part del nostre dia a dia.

 

És urgent, doncs, recuperar la UE com a espai de progrés, de cohesió social, de drets socials, de pau i prosperitat, com ho ha estat en bona part de la seva història per seguir avançant cap a la construcció d’una societat que garanteixin la igualtat d’oportunitats entre homes i dones. Garantir la incorporació de la perspectiva de gènere en totes les polítiques, vetllar i impulsar acords que garanteixin la salut sexual i reproductiva de les dones en tots els estats membres, fomentant la representació dins els òrgans de decisió de les institucions públiques o instant a l’adopció de plans d’igualtat a totes les empreses són algunes de les mesures que defensarem els homes i les dones d’Esquerra Republicana des d’Europa.

 

Això és precisament el que vaig explicar a l’entrevista que va sortir publicada al suplement d’El País. I ja sabem que 15 minuts de gravació de veu moltes vegades s’acaben convertint en 4 línies en un reportatge. Però si vam prestar-nos a fer-ho és perquè crèiem i creiem que és molt important aprofitar aquells altaveus que tinguem disponibles per reivindicar el paper de la dona a la societat i a la política i denunciar la greu i preocupant situació de desigualtat en la gran majoria dels àmbits que encara patim les dones. I ho seguirem fent.

 

La setmana passada, Ada Colau (exportaveu de la PAH) explicava a la seva carta de renúncia “No todas las compahs vieron bien que aceptáramos acudir a programas como El gran debate de Tele5 u otros similares. Seguro que alguna vez nos equivocamos, pero honestamente creo que acudir a esos programas ha dado un resultado más positivo que negativo. Nos ha permitido llegar a millones de personas a las que nos habría resultado imposible acceder de otra manera. Es un canal que hay que utilizar con prudencia, por supuesto, siempre de forma crítica y tomando precauciones, pero vivimos en una sociedad mediática y hay que usar también esos canales.”

 

Jo, personalment, penso el mateix respecte a l’aparició del reportatge en el suplement de Moda del diari El País. El dia en què haurem guanyat serà aquell en què es faci més ressò del contingut d’unes declaracions que no pas d’una fotografia. O fins i tot quan aquells que critiquen obertament el masclisme no acabin fent-ne precisament apologia.

 

Quin és el masculí de Musa, per cert?

Un pas endavant

Image

Els qui em coneixeu sabeu que sóc una persona apassionada. Apassionada amb tot el que faig i amb tot el que m’agrada. I la política m’agrada. I m’agrada perquè és la manera que tenim molts companys i companyes de militància d’imaginar i lluitar per un món millor. Amics i amigues amb qui, des de fa ja uns anys a Esquerra Republicana, hem compartit aquesta passió i aquesta voluntat de posar-nos a disposició d’un projecte que va molt més enllà de la gent que en formem part. Un projecte al servei de la gent del nostre país. Des de fa poc més de dos anys hi participo com a Secretària Nacional de Política Internacional, i us haig de confessar que em sento molt afortunada de poder viure de tan a prop aquests moments tan crucials i tan il·lusionants pel nostre futur col·lectiu.

I és que assumir aquesta responsabilitat en l’àmbit de la política internacional i europea del partit és doblement apassionant: Europa també m’agrada! M’agrada especialment aquella idea d’Europa que polítics com Konrad Adenauer, Jean Monet, Robert Schuman, Winston Churchill, Altiero Spinelli o Paul Henry Spaak van començar a posar en marxa amb l’anhel de posar fi als continus conflictes bèl·lics que durant segles havien assolat al vell continent. Que fossin les pròpies diferències les que ens unissin, no pas que les que ens separessin. Units en la diversitat. Malauradament aquells Estats units d’Europa que somiaven els que foren pares de la construcció europea està ben lluny de ser una realitat. M’atreviria a dir que en som més lluny que mai.

El projecte de construcció europea està paralitzat i la reacció de la UE davant de la sagnant crisi econòmica que afecta a tots els ciutadans i ciutadanes que en formem part ha estat per molts decebedora. La gran majoria dels europeus i europees no sentim les institucions de Brussel·les com a pròpies i, per tant, no acabem d’entendre perquè cal finançar-les. Si a això li sumem les severes mesures d’austeritat econòmica imposades per la Troika, la falta de transparència democràtica de les institucions i la incapacitat per arribar a consensos de forma ràpida en un món canviant, la frustració dels ciutadans és més que evident.

Aquesta no és l’Europa que des d’Esquerra Republicana defensem. Per això volem presentar-nos a les eleccions europees per ser presents al Parlament Europeu i fer un discurs per una Europa diferent, una nova Europa – la que havien somiat, de fet, els seus fundadors!–. Una nova Europa més justa, igualitària, transparent, progressista, innovadora, ecològica i solidària. I per a que això sigui possible cal una important presència de partits d’esquerres al Parlament Europeu, on l’aportació d’Esquerra Republicana hi serà més present com més gran sigui la confiança que hi hagin dipositat els ciutadans i ciutadanes del nostre país.

La pertinença o no d’una futura Catalunya independent a la Unió Europea serà també, sens dubte, una de les qüestions que marcarà la campanya de la consulta que celebrarem el proper 9 de novembre. Europa no pot ni podrà donar l’esquena a la democràcia i no podrà excloure a un conjunt de ciutadans i ciutadanes europeus que han decidit lliure i democràticament què volen ser i quin futur volen per ells i pels seus fills. Per a fer-ho més fàcil  a Europa cal que hi busquem complicitats, suports, explicar què fem i perquè volem construir un nou país. I fer-ho amb el màxim de gent possible, parlant amb els responsables a les institucions europees, funcionaris, representants de partits polítics, think tanks, mitjans de comunicació, empreses, despatxos. Hi ha moltíssima feina a fer els propers mesos i estic convençuda que des d’Esquerra ho farem amb la màxima intensitat. Perquè sabem el que ens hi juguem.

És perquè m’apassiona la política i perquè m’apassiona i crec que una altra Europa no és només desitjable, sinó possible, que en un moment de grans i il·lusionants canvis, vull poder aportar el millor de mi mateixa a les pròximes eleccions Europees del proper 25 de maig. Treball, esforç, coneixements (*) i il·lusió que vull posar a disposició del partit, del país i de la meva gent en els propers mesos. I no trobo millor forma d’explicitar aquest compromís personal que presentant-me com a candidata a encapçalar la llista de la Federació de Barcelona. Una decisió i un compromís públic però molt personal que, ara més que mai, volia compartir amb tots vosaltres.

(*) Sóc Llicenciada en Dret per la Universitat Pompeu Fabra, Màster en Relacions Internacionals per la Universitat de Nottingham (Regne Unit), Postgrau d’Especialització en Dret de la Unió Europea per la Universitat de Barcelona, XXVIè Curs sobre la Unió Europea pel Patronat Català Pro Europa. Experiència de 7 anys treballant com a advocada i consultora a GEA Barcelona European Consulting, encarregada del seguiment de l’actualitat comunitària, l’elaboració d’informació sectorial d’interès pels clients, l’anàlisi jurídic de la normativa comunitària i la participació en l’elaboració de projectes finançats a través de programes europeus, entre d’altres. De Novembre 2008 a Abril 2009 vaig treballar com a Advocada-Tècnica assessora del Technical Secretariat Advisory Board for Bulgaria, oferint un assessorament d’Alt Nivell al Primer Ministre de Bulgària sobre qüestions relacionades amb la Unió Europea i la gestió dels fons comunitaris.

Construir arguments per destruir mentides

Aquest dimarts Esquerra Republicana de Catalunya i la Fundació Josep Irla vam celebrar un debat sobre l’ampliació interna de la Unió Europea amb el títol “Catalunya, nou Estat a Europa?”

No només va ser un acte molt interessant des del punt de vista de la qualitat de les intervencions dels ponents, tres grans experts en la matèria (els professors Alfonso Gonzàlez i Jordi Jaria, de la Universitat Rovira i Virgili, i en Jordi Solé, Vice-secretari General d’Internacional i Relacions Institucionals d’Esquerra i Secretari General de l’Aliança Lliure Europea), sinó també pel que fa al nombre d’assistents al mateix. Fet que denota que és un tema que desperta molt interès entre la ciutadania.

La raó és senzilla d’explicar. D’ençà de la manifestació del passat 11 de setembre els esdeveniments al nostre país s’han anat precipitant de forma vertiginosa i l’escenari polític resultant ens aboca tant a la ciutadania com als partits polítics a qüestionar-nos com serà el futur del país i quines implicacions tindrà a nivell internacional la independència de Catalunya.

És inqüestionable que la integració d’una Catalunya independent dins de la UE serà i és un dels elements cabdals del debat sobre la independència. Per aquesta raó, els  independentistes i europeistes hem d’estar preparats per poder donar respostes, raons i arguments als interrogants que s’obren sobre aquesta qüestió mentre ens movem en un terreny relativament desconegut i, per tant, propici a la mentida, l’amenaça i la confusió.

No pretenc fer una lliçó de dret internacional perquè fer-ho bé requeriria molt espai, molta lletra i el que vull és que això sigui una cosa pràctica i àgil. A més altres persones molt més ben preparades ja han ho han explicat perfectament bé i podeu llegir les seves aportacions en aquest estudi.

El que faré a continuació és simplement un petit exercici de contra-argumentació. Enumeraré una sèrie d’assumpcions i arguments de la por llançats des d’Espanya en contra de la pertinença de Catalunya a la UE i proporcionaré una explicació o argumentació per rebatre-ho.

Demanar a la Comissió Europea que es posicioni i doni una resposta clara sobre què passaria amb Catalunya davant del supòsit que s’independitzés.

La Comissió Europea no és competent per resoldre sobre aquests assumptes i com ja va dir fa uns mesos el President Barroso, la solució s’ha de buscar a l’ordenament jurídic internacional. Quin és el problema: no hi ha cap norma en dret internacional que reguli això. Ni tan sols la sovint citada Convenció de Viena de 1978 sobre Successió d’Estats en matèria de tractats (si a algú li interessa saber el per què, desenvoluparé més el tema en un proper post). Però que no hi hagi una norma que ho reguli no vol dir que no es pugui crear una argumentació jurídica al respecte. Ha de quedar clar que aquesta argumentació jurídica es pot crear tan a favor de la pertinença de Catalunya dins de la UE com contràriament. I aquí és on hem de ser capaços de trobar arguments i raons de pes per recolzar les nostres idees.

El Govern espanyol argumenta en base a l’article 4.2 del Tractat de la UE que la UE no acceptarà una hipotètica secessió de Catalunya o d’un altre territori que no hagi estat decidida pel conjunt del poble espanyol.

L’article 4.2 del Tractat de la UE diu literalment que la UE “respectarà les funcions essencials de l’Estat, especialment les que tenen per objecte garantir la seva integritat territorial, mantenir l’ordre públic i salvaguardar la seguretat nacional.” Això, en cap cas, vol dir que Catalunya quedi automàticament fora de la UE ni que la UE no accepti la independència de Catalunya. És més, posats a citar articles, el Govern espanyol sembla que s’ha saltat o obviat l’article 2 del mateix Tractat de la UE que estableix, literalment que “La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories.” I què hi ha més democràtic que una consulta a la ciutadania d’un territori determinat perquè votin si volen separar-se de l’estat del qual formen part o no?

En tot cas, una Catalunya independent quedaria fora automàticament de la UE i hauria de tornar a demanar l’accés. I en aquest cas caldria la unanimitat de tots els Estats Membres de la UE. I Espanya exercirà el dret a veto.

Aquest punt està relacionat amb el primer. No hi ha res escrit. Els Tractats de la UE no preveuen aquesta situació de fet: que un territori d’un Estat membre de la UE se separi d’aquest estat. Per tant, com dèiem al començament, davant d’aquesta manca de normativa s’ha de construir una argumentació jurídica. En aquest sentit, i sense poder-me estendre gaire, ni les argumentacions que defensen la continuïtat automàtica de Catalunya dins de la UE ni les que la situen automàticament fora són acceptables des del meu punt de vista. Per una banda, és impensable que expulsi a tot un col·lectiu de persones que són ja ciutadans i ciutadanes de la UE, que gaudeixen dels drets i llibertats que aquesta garanteix, que apliquen la seva normativa, que participen dels programes comunitaris, que formen part d’un territori que té un pes econòmic inqüestionable i determinant al sud d’Europa, i un llarg etcètera de raons. Encara menys quan un dels seus principis fonamentals és la democràcia. Això no obsta, però, a que evidentment, des del moment en què Catalunya es declari independent fins que tingui l’estatus oficial d’Estat membre de la UE hi haurà un període d’impàs on s’hauran de renegociar els Tractats Internacionals: s’ha d’afegir un nou estat, renegociar quotes de representació al Parlament Europeu, nombre de vots al Consell de la UE, negociar un Comissari a la Comissió Europea, etc. No oblidem que l’Estat espanyol no seria el mateix que va accedir a la UE al 1986 tampoc i, per tant, també hauria de passar per aquest període d’impàs on veuria igualment modificades les qüestions que citava abans. Si argumentem que Catalunya no quedaria fora de la UE, sinó que estaria en una situació d’impàs on tots els drets i obligacions continuarien vigents, no és cert que la seva continuïtat hagi de ser aprovada per tots els Estats membres. Catalunya no seria un Estat que no era membre de la UE i que demana l’adhesió, sinó que ja en som part. Per tant aquest argument que fa servir l’estat espanyol no és vàlid perquè no s’adequa a la situació de fet.

Per anar acabant, insistir una vegada més que ens movem en un terreny desconegut, davant d’una situació que no està prevista per la normativa internacional ni per la comunitària i que caldrà construir-la a través d’argumentacions jurídiques, sobre la base del principi fonamental de la democràcia i on la negociació política i l’habilitat i capacitat que des de Catalunya tinguem per explicar a la resta de socis europeus què volem i per què ho volem seran determinants per guanyar la batalla dialèctica.

Tenim la raó i tenim la força. Guanyarem!

Tot ha de canviar perquè tot continuï igual?

Ahir va ser una jornada electoral intensa. Es van començar a celebrar eleccions municipals parcials a Itàlia, al land alemany de Schleswig-Holstein, parlamentàries i presidencials a Sèrbia, però, sens dubte, les que van acaparar més l’atenció de la gent i els mitjans van ser les eleccions presidencials a França i les parlamentàries a Grècia.

Encara amb la ressaca de la intensa jornada d’ahir, molts opinadors han començat a fer públics els seus anàlisis i conseqüències dels resultats electorals d’ahir. Jo deixaré aquest tipus de reflexions als experts i apuntaré només un parell de coses que em semblen interessants.

Atenció Europa: l’austeritat no és el camí. Moltes de nosaltres no som economistes ni tenim grans coneixements en política econòmica, però sí prou capacitat per entendre les coses ben explicades. Paul Krugman i Martin Wolf tenen aquesta virtut, i normalment el que expliquen i documenten coincideix amb el què intuïtivament ens diria moltes vegades el nostre sentit comú. Per resumir-ho de manera ràpida, Krugman i Wolf sostenen que quan major és l’austeritat, menor és el creixement econòmic. Tampoc es desprèn que aplicar mesures d’austeritat faci recuperar automàticament la confiança dels mercats. El gran problema d’Europa és precisament la manca de creixement, la manca de productivitat. Ergo, calen altres solucions, solucions que passen, entre d’altres, per incrementar la despesa pública. Sembla que Hollande ho té mitjanament clar. El poble grec, que ho està patint de manera dramàtica en carn pròpia, sembla que ho té clar del tot.

Serà Hollande capaç de plantar cara a la troika (Comissió Europea, BCE i FMI) i a Merkel i fer que d’una vegada es centrin en l’estabilitat i el creixement i abandonin la insistència en l’austeritat? Tindrà prou força per aconseguir aliances a nivell Europeu perquè una gran majoria de països, farts d’acatar les ordres d’Alemanya, facin passos de veritat cap a la unió fiscal?

I què passarà a Grècia? Continuarà vigent el memoràndum d’austeritat que Nova Democràcia i Pasok van comprometre’s a aplicar fil per randa? El poble grec ha parlat i ho ha fet de manera clara en contra de la troika i del memoràndum. El resultat de les eleccions és un parlament fragmentat que ha acabat amb el bipartidisme tradicional i on els fins ara dos partits dominants no sumen majoria per formar govern. De tots els partits que han entrat al Parlament grec, només Nova Democràcia, el Pasok i l’Aliança Democràtica (de centre-dreta) estan a favor d’aplicar el memoràndum d’austeritat i els dos primers han repetit insistentment que no reeditaran la coalició. Vista la situació de manifesta ingovernabilitat, però, pot passar qualsevol cosa. Val a dir que a Grècia hi ha més rebuig a la troika i a Merkel que no pas a la Unió Europea en sí. De fet, Alexis Tsipras, líder de Syriza, la Coalició de l’Esquerra Radical i segona força del parlament grec després de les eleccions d’ahir, ha declarat, tot i que de manera força ambigua, que vol continuar dins de la Unió Europea tot i que està segur que els faran fora de l’Eurozona. S’haurà de veure quin discurs adopten a partir d’ara.

Augment dels extremismes. En temps de crisi, els discursos radicals, populistes i xenòfobs triomfen. A França el Front Popular de Marine Le Pen va obtenir uns resultats a la primera volta espectaculars fet que va obligar a Nicolàs Sarkozy a derivar el seu discurs cap a l’ultra dreta per aconseguir els vots lepennistes. Al mateix temps, Jean-Luc Mélenchon va donar la sorpresa aconseguint uns resultats impensables per al Front d’Esquerres, d’ideologia radical i oposat fermament als dictats europeus i a les polítiques d’austeritat.  A Grècia, l’ultra-dreta ha desaparegut del parlament. La mala, nefasta, notícia és que ho ha fet en detriment de l’entrada, i molt important, del partit neonazi “Aurora Daurada”. Això no és només molt preocupant, és intolerable. A l’altre cantó, s’ha produït la major sorpresa de les eleccions: el segon lloc de Syriza, la Coalició de l’Esquerra Radical, que ha desbancat al Pasok tot relegant-lo a la tercera posició. L’augment del suport de la ciutadania a partits extremistes (i fins i tot neonazis) és degut a la incapacitat dels partits polítics “tradicionals” i normalment d’ideologia més moderada de donar solucions noves a nous problemes. En aquests darrers temps hem vist l’augment més que preocupant de l’extrema dreta arreu d’Europa. L’esquerra europea ha de ser capaç de donar una resposta real, superar l’autotraïció de la socialdemocràcia i proposar mesures que assegurin el sosteniment d’uns nivells de vida dignes i d’un accés universal als serveis públics. Sinó, qualsevol mesura que vulgui prendre l’esquerra per sortir de la crisi sense contemplar aquestes dues premisses anirà directament a saciar els mercats i a fer el joc als defensors de les polítiques d’austeritat. (Sobre aquest últim tema, recomano i molt llegir l’article del Dani Mallèn).

El meu admirat Nacho Torreblanca deia ahir per Twitter “La lección más importante de estas elecciones: democracia significa que la gente manda sobre la crisis, no la crisis sobre la gente.”

A vegades oblidem que només nosaltres podem canviar les coses. A vegades, potser sí, tot ha de canviar perquè tot canviï realment.

On verra…