No recordo quin dia era. Tampoc recordo si feia fred o calor. Sé que jo era petita. Devia tenir uns 5 o 6 anys. Aquell dia el meu pare em va portar a la Monumental a veure un míting d’en Pujol. A casa sempre ens ha interessat la política i hi hem estat involucrats d’alguna manera o altra. El meu pare, ja ho haureu endevinat potser, era militant de Convergència en aquella època. Per mi i per a molts nens i nenes que vam néixer als vuitanta hi havia dos, no un no, dos presidents al nostre país: en Jordi Pujol i el Josep Lluís Núñez. Sí, eren dos referents. Ara fa vergonya dir-ho i tot.
Aquell dia, deia, el meu pare em va portar a la Monumental a veure un míting d’en Pujol. I no sé per quin caprici de la memòria, el que va passar sempre se m’ha quedat gravat a la memòria.
Del míting en sí no en recordo ni mitja paraula, però el que va passar al final ho estic revivint ara mateix mentre escric aquestes quatre ratlles como si estigués passant just davant meu. El meu pare em va agafar la mà i em va dir: Eli, vols anar a conèixer el President? El President, uau. El President del meu país, i tant! Era una nena de 5 o 6 anys. Em feia il•lusió, què voleu que us digui. Recordo perfectament com ens vam anar acostant a un grup de gent que estava dreta al voltant d’una figura. El meu pare es va anar fent lloc i finalment el vaig tenir davant meu. Imagineu-vos lo petita que era que des de la meva perspectiva em semblava un home alt i imponent. Al cap d’uns moments el meu pare es va adreçar a aquell home que estava envoltat de desenes de persones i li va dir: President, President. L’home va mirar al meu pare. I va fer allò tan típic. Se’l va mirar uns segons i va exclamar: Nebreda! El meu pare em va fer una petita empenta i li va dir: President, la meva filla, l’Elisabet. En aquell moment, en Pujol em va mirar. Jo no li havia tret els ulls de sobre en tota l’estona. Es va inclinar cap a mi i em va allargar la mà.
No recordo que em va dir, només recordo que dins del cotxe de tornada cap a casa m’anava mirant la mà i li vaig dir al meu pare: no me la penso netejar, m’ha donat la mà el President de Catalunya!!
Sempre havia tornat a aquest record amb certa tendresa. Em vaig anar fent gran però, vaig anar prenent cada vegada més consciència política i vaig acabar militant a Esquerra. Analitzava i valorava l’herència política d’en Pujol amb criticisme, conscient del gran nombre d’errors que havia comès, amb desacord amb la seva ideologia, però també intentant valorar el paper que havia jugat en la història del nostre país.
I sempre aquell record. Aquell record d’infantesa que em despertava aquesta mena de sentiment contradictori dins meu. El que feia que no pogués despreciar-lo, el que feia que malgrat tot, el respectés. El respectés molt.
La notícia de la seva estafa majúscula no me l’esperava, però tampoc em va sorprendre. Em sento indignada i enrabiada, com la majoria dels catalans i catalanes, però reconec que hi ha una part de mi que també se sent trista perquè no només ens ha enganyat i ha mentit, sinó que ha traït la memòria d’aquella nena. Ha embrutat un record que havia guardat durant anys i del que em sentia fins i tot orgullosa.
Que pagui. Que torni fins l’últim cèntim i que la justícia faci la seva feina i arribi fins al final de tota aquesta merda.
Fa molt de temps que vull la independència perquè considero que és l’instrument necessari per poder començar de 0, per construir un nou estat on res de tot això es pugui tornar a repetir. El procés tira endavant. Està a les nostres mans no decebre mai la memòria dels nostres fills i els nostres néts.
Molt soroll per no res 
Molt ben escrit. Molt ben dit.
Moltes gràcies!
Comparteixo gran part del record que tan bé expliques: els dos presidents. Ara bé, m’agradaria fer una crítica, tan i que ara esquerra aprofita que està a tota vela (i m’agrada). El cas és que els polítics sovint deixeu fer a “la justícia” i remarco les paraules de “que sigui la justícia que parli”. És sabut que sovint “la justícia” no és la mateixa per un polític a la del ciutadà qualsevol. El final de la història hauria de ser que retornés fins l’últim cèntim amb una multa a conseqüència. Això seria el més just. S’ha de començar a donar exemple, sobretot de cara a la confecció del nou país. Un país on la política i el seu dia a dia sigui un exemple a seguir i no una marranada constant “a veure qui s’ha embrutat més i a qui esquitxa” que desencoratja cada vegada més a la gent ja que crec que entre els polítics no es va més enllà ni s’és més dur degut a la por a que els hi pugui passar el mateix.